Senyor Parellada a Barcelona



No he tingut mai la vocació enciclopèdica –els amics no aconseguiren ni fer-me distingir les marques dels cotxes– i, per tant, es pot dir que no sé res de res. De cuina, encara menys, ja que és una enciclopèdia de matisos que esdevenen fum d’olla evaporant-se de la memòria. Ara bé, arriba unes certes hores i em passa allò que passa a tantíssims milions de persones al món: m’entra gana. I si és un dijous i et pilla a Barcelona quan quasi comença a fosquejar, has de pensar en un restaurant per a sopar. Si no fóra temps de crisi m’hauria agradat tastar Ca l’Isidre. La crisi també és un moment d’oportunitats, és a dir, una oportunitat per als restaurants mitjans, on la relació qualitat-preu resulta caritativa (i perdó per la paraula).
Entre els restaurants mitjans de cuina catalana a Barcelona vaig tindre durant una llarga època com una mena de santuari el Senyor Parellada, al carrer d’Argenteria. Després va entrar en crisi o em vaig posar en crisi amb ell, que mai no se sap, el vaig desacralitzar i feia anys que no hi tornava. Errar amb el restaurant que hem triat, t’obsessiona, et posa de mala llet i Déu sap quantes enemistats haurà ocasionat. A hores d’ara, però, el Senyor Parellada l’he tornat a pujar a l’altar major. El local és així com el de Casablanca, tot i que amb moltes coloraines. Agradable i ple de llengües exòtiques que et descansen el cap ja que no intentes entendre les converses de les taules del costat.
I la petita sorpresa: una paperina tancada d’olives negres, pansidetes, ben gustoses. A més a més, el Senyor Parellada compra i ven uns vinets més o menys orfes, encara que de preu exquisit. En compte de demanar unes picades puja-factures, la companyia i jo compartírem un plat de calamarets, de segon un polp amb creïlles, i un bacallà, peu de porc i unes altres creïlles amb allioli, tots tres que ni en la mateixa embarcació d’Ulisses. De postres, vaig recuperar per a la meua memòria però sobretot per al meu paladar el gelat de canyella amb crema catalana i xocolate. 60 euros! El Senyor Parellada mereixeria la medalla d’or de la ciutat comtal.
Amb restaurants tan considerats en el preus per als que tenim un paladar escàs, desitjaríem un impossible: que en la baremació crítica dels professionals hi comptara un apartat sobre la companyia. Ja sabem que no la posa el restaurant, sinó el mateix client. Però està clar que la companyia fa més que inclús les matèries primeres. I el món és tan subjectiu que els aficionats a la cuina voluntariosos i una miqueta ignorants no hauríem de parlar de l’essència dels restaurants, simplement de dinars i sopars afortunats, amb l’orientació sàvia dels professionals, naturalment. La resta és literatura, vull dir Internet.

Ignasi Mora