Correus d'un aficionat a la cuina:

Una gamba a Casa Manolo
En un món on un pollastre ben criat o un got de llet directament munyida de la vaca poden provocar rebuig o inclús vòmits, una gamba del restaurant Casa Manolo de la platja de Daimús és un cas apart. El dia que me la vaig menjar, em va produir alegria palatal, que l’alegria és molt variada. I vaig pensar que potser no sobraran crítics gastronòmics, però sí que falten aficionats a la cuina com un servidor, per tal que la cosa alimentària baixe a la terra i ens faça disfrutar amb productes tan simples i excelsos com la gamba de Manolo. També és cert que aquella gamba tenia una llargària en molt poques ocasions vista (20-25 cm) i una bullida amb parada en sec tan exacta que estic quasi convençut que semblava més gamba, bullida que en el fons marí.

La gràcia d’aquella gamba és que era salvatge, ningú la podia haver sotmesa a les males arts industrials. La mar és un dels pocs espais de llibertat animal que ens queden, entre tant de gos lligat i tant de personal aparentment deslligat. La llibertat sempre dóna bons resultats, també en l’alimentació. Quan em vaig menjar els sucs del cap de la gamba vaig comprendre que, en cas de tindre ideologia, no podia ser sinó lliurepensadora, és a dir, descaradament feliç. La tendresa de la carn del cos m’ocasionà un plaer tal que els de la colla psicoanalítica haurien dit que era sexual, i no hauria dit jo que no.

Clar que Manolo supose que em diria –encara que ell no diu molt, és molt discret– que menjar-se una gamba memorable com la d’aquell dia, justament davant la mar és com si diguérem ploure sobre mullat. A pesar de l’absurda desaparició dels establiments culinaris a la vora de la mar –“merenderos” i etc.–, mentre darrere construïen edificis descomunals, Casa Manolo està situat molt a prop, a les envistes de la mar, amb la qual cosa la gamba i altres delícies marines guanyen, ja que no perdre de vista el medi determina la integritat fins i tot dels aliments.

A més a més, els establiments que no s’han desapegat de la mar, hi tenen unes connexions de privilegi. El dia de la gamba, a Casa Manolo van entrar no se sap per quina porta un dèntol escultural i uns dàtils, ni de barberia ni d’Elx, sinó acabats de traure del mar que teníem davant. La cosa no va quedar en això, els plats se succeïren amb l’abundància de les ones. Però arribats ací, un aficionat a la cuina, menja, calla i disfruta. Per a puntuar els meus plaers, ja s’encarregaran els benemèrits crítics gastronòmics.